.

QUI SOM

Som un grup de persones que volem planificar la darrera etapa de la nostra vida i ens hem unit en torn a un projecte amb un objectiu: la Convivència.

La societat actual, dominada majoritàriament per l’individualisme, tendeix a arraconar a la gent gran. A menys que es disposi d’un gran poder adquisitiu, les alternatives que s’ofereixen no són gaires: viure amb els fills (els que en tinguin), assumint que s’acabarà sent una càrrega; anar a parar a una residència (al marge d’altres consideracions, l’oferta és escassa i/o cara); o seguir vivint al domicili habitual, el que probablement acabarà abocant a l’aïllament.

Davant d’aquesta realitat, nosaltres volem construir una comunitat que ens permeti viure en companyia, en un entorn amistós i col·laboratiu de convivència i ajuda mútua, sense perdre la intimitat ni l’autonomia. I alhora dotar-nos dels mecanismes assistencials que l’edat acostuma a fer necessaris.

Per això, i en la línia d’altres projectes similars que, cada cop més, van proliferant, el dia 19 de gener de 2017 ens vam constituir com a COOPERATIVA INTEGRAL D`HABITATGES EN RÈGIM DE CESSIÓ D`ÚS I DE PERSONES CONSUMIDORES I USUÀRIES.

El nom que hem escollit és “COOPERATIVA SÈNIOR 50/70”.

0BJECTIUS

Conviure amb uns principis i valors comuns, cooperant en un tipus d’habitatge sense ànim de lucre i de forma autogestionada.

Respectar al màxim les diverses creences, ideologies i afinitats, amb valors democràtics i amb respecte per les diferències.

Facilitar el suport mutu en les petites dificultats que es puguin afrontar a partir d’una ajuda amistosa.

Combinar la vida de relació social amb la independència personal. Aprendre a saber combinar i respectar la part íntima i personal amb la part col·lectiva.

Sentir que les necessitats bàsiques estan cobertes per la resta de la nostra vida, o al menys fins que un nivell alt de dependència (l’anomenada 4ta. edat) faci imprescindible l’ús o l’assistència de residències especialitzades. En tot cas, quan es requereixi una assistència més professional o continuada caldrà preveure que es pugui donar en un entorn adequat.

Utilitzar els serveis públics, sanitaris i socials als que tinguem dret.

Evitar la soledat i aïllament facilitant la formació de xarxes basades en un clima de solidaritat i tolerància i considerant les relacions humanes com una font de benestar.

Desenvolupar les nostres capacitats i possibilitats per a mantenir de la millor manera el cos i l’esperit.

Col·laborar i ser partícips amb les necessitats del nostre entorn, fent tasques en favor de la comunitat.

Aconseguir el màxim d’autosostenibilitat ambiental i estalvi energètic possible.

Preveure que els costos econòmics puguin ser assumits per la pensió i previsions d’una persona treballadora normal.

ALGUNES CONSIDERACIONS

Oferim una breu reflexió sobre tres qüestions  importants que afecten a la nostra generació en la actualitat, i com ho veiem.

Des de la PERSPECTIVA SOCIAL

Estem jubilats a efectes laborals però no a efectes socials. Estem en plenes facultats i tenim prou capacitat per a pensar i decidir allò que volem fer amb la nostra vida. No volem ser considerats un col·lectiu invisible. Paguem els impostos, el transport públic, els actes culturals, etc., amb la pensió que per jubilació ens pertoca.

Alguns necessitem un bastó per caminar, molts anem en bici, fem treballar les mans, seguim cuinant per a la família, cuidem nétes/néts, seguim participant activament en activitats socials... És a dir, estem vius i actius.

Som un col·lectiu molt heterogeni pel que fa a interessos, aspiracions i gustos, i entenem que, si volem envellir de manera activa, cadascú ha de prendre consciència dels seus condicionants, afrontar-los, cercar allò que li faci sentir-se viu, útil, alegre i feliç, que li doni suport per a actuar davant dels reptes i les noves situacions que es presentin.

Una visió DES DE LA SALUT

 

Els fills han emprès el vol o han fet la seva pròpia família, o ens hem quedat sense el company/a, i no volem ser ni una càrrega per als fills, ni sentir-nos  “ocupes”, o anar ”de turisme ” de casa en casa.

 

La soledat no volguda és una mala companyia i afecta negativament a la salut. Això ho sentim i patim les persones grans, i també ho afirmen molts professionals de la medicina.

L’aïllament ens fa més febles, fa més fàcil emmalaltir i, com a conseqüència, és més costós pel conjunt de la societat.

Nosaltres tenim clar que no volem viure en pisos tutelats o en residències on tot està pautat i on només seriem subjectes passius, sense poder de decisió i en un entorn despersonalitzat. D’altra banda, si volguéssim fer-ho, hi ha llargues cues per accedir-hi.

Pensem que és necessari trobar noves alternatives a aquest problema, i aquesta nostra n’és una: una solució per a les persones, però alhora per a l’administració.

Per fer-ho cal posar en comú aspectes de la nostra vida amb altres persones que es troben en les mateixes circumstàncies i tenen perspectives i plantejaments semblants. Però ens calen també unes instal·lacions que permetin l’adequada atenció a les persones residents segons les seves necessitats. La fórmula que ens proposem està en la línia del que es coneix com a “habitatges col·laboratius” o “cohabitatge”.

En el terreny psicològic, aquesta forma de vida, que combina independència i participació cooperativa, busca evitar la soledat i l’aïllament i facilita la formació de xarxes, imprescindibles per a la identitat i la integració en el moment en que les antigues xarxes ja no son adequades.

Des de la VESSANT ECONÒMICA

Un gran problema demogràfic del país és l’envelliment de la població: hi ha més gent gran que viu més anys i menys gent jove que mantingui el sistema. La resposta pública a aquesta situació és molt escassa i la creació de noves places en residències públiques és totalment insuficient. I les residències privades o els pisos tutelats són mol cars, i això fa que només hi pugui accedir una minoria.

Si observem la “Piràmide demogràfica” veurem que està invertida. El nostre col·lectiu, els més vells, en som la base. Com pot “el sistema” enfocar la situació?, no ho sabem, el que sí tenim clar es que se’ns ha de “retornar” d’alguna manera allò que durant mes de 40 anys hem aportat a la societat.

On són les nostres filles i fills dins aquesta representació?, d’on han de sortir els diners per a fer front a la Caixa de la Seguretat Social? Sembla que en els darrers dos anys, aquesta caixa ha “perdut”  gairebé dues terceres parts del capital. Ens preguntem si les aportacions per a la cotització a la seguretat social són suficients amb un índex d’atur tant alt. La major part joves quan treballa ho fa en feines precàries i mal pagades, ràrament relacionades amb els estudis realitzats. Molts s’acaben exiliant i, per tant treballant i cotitzant en un altre país.

I si pensem en les nostres nétes i néts, on queda allò que nosaltres anomenem amb nostàlgia  “SOCIETAT DEL BENESTAR”?. Com a molt ho llegiran en els llibres d’història.

Considerem que és una necessitat URGENT d’explorar vies alternatives i lluitar activament per tal d’evitar que les conseqüències negatives de tot això es facin irreversibles, perquè tots hi estem implicats, joves, grans i vells.

Val a dir que el coneixement directe d’experiències d’aquest tipus encara és escàs, i això no afavoreix la aparició d’una consciència social que faci que aquesta demanda creixi i s’enforteixi.